Hi havia una vegada una estrella que no es podia veure des de la Terra, perquè era molt petita, la mes petita del cel, i les estrelles, com sap tothom, no tenen llum fins que no són una mica grans.
A l’Estel, que així es deia, li feia molta il·lusió que la poguessin veure des de la Terra, perquè era força presumidota.
Un dia, les seves germanes la van trobar plorant a un raconet del cel. La més gran de totes se li va acostar i va fer-li:
-Què et passa, menuda? Per què plores?
La petita Estel va respondre que estava trista perquè ella no tenia llum, i els nens de la Terra no la podien veure.
La germana gran es va entendrir i mirà de consolar-la:
-Però no pateixis, petita, quan siguis tan gran com nosaltres ben segur que tindràs una llum preciosa i tots els nens de la Terra et miraran a les nits.
-No vull. Jo vull tenir llum ara… - va insistir la petita Estel.
La germana gran va marxar sense poder-la consolar.
Més tard, quan la Lluna ja albirava a l’horitzó, el Sol, que ja es retirava per descansar, va veure una petita estrella que plorava i somiquejava en un racò del cel.
Sorprès, el Sol se li va acostar:
-Com és que plora una estrella tan bonica i petita com tu? Que et passa res?
La petita Estel, sorpresa de que el Sol es fixés en ella, va dir-li tímidament:
-Ploro perquè vull tenir llum, igual que les meves germanes grans. Perquè em puguin veure els nens i nenes de la Terra a les nits, quan vostè dorm.
El Sol conmogut per les paraules de la petita Estel, i adonant-se que era una mica presumida, va decidir fer-li regal:
-Té, agafa això. Penja-te’l del coll i, a les nits, quan jo me’n vagi a dormir i surti la Lluna, obre’l.
El sol va donar a la petita Estel un bonic collares, del qual penjava una capseta amb alguna cosa dins.
La petita Estel no sabia què hi havia a la capsa, perço de seguida va deixar de plorar i va donar-li les gracies al Sol.
Pasada una estona, quan el cel ja s’havi enfosquit i la Lluna senyorejava al bell mig de les estrelles, la petita Estel, emocionada, va obrir la capseta que li penjava del coll, i… rápidament, tot al seu voltant va quedar il·luminat amb una llum blanca enlluernadora!
Quan es va recuperar de la sorpresa, la petita Estel va mirar dins la capsa i va veure… un bocinet de raig de sol!
De seguida, les germanes grans se li van atansar i van preguntar-li que què era allò que resplendia tant. I l’Estel, molt orgullosa, els va respondre:
-Me l’ha regalat el Sol perquè no plorés.
-Doncs estàs molt bonica! – li van dir les germanes. - I tens un llum preciós!
Aleshores, la petita Estel va sentir unes veuetes i va mirar cap avall.
A la Terra, uns nenes que miraven embadalits cap al cel exclamaven:
-Mireu, una estrella nova! És la més petita i la que brilla més!
La petita Estel es va sentir molt orgullosa, i des d’aleshores, totes les nits, quan el Sol li picava l’ullet i se n’anava a dormir, ella obria, feliç, la seva capseta de llum.
FIN...
1 comentario:
Molt bonic, m'ha agradat molt. I les Il·lustracions, precioses, especialment la tercera. A veure si algun editor les veu i ho transforma en paper, enquadernat i amb la tercera edició esgotada...
Publicar un comentario